Després de llegir la penúltima seqüela de El Joc d'Ender, em vaig prometre a mi mateixa no llegir res més de Orson Scott Card. Quan des de Nova van publicar la darrera seqüela, no la vaig comprar, tot i que he comprat tots els llibres que publica aquesta col·lecció. I no és que tingui res contra Orson Scott Card (el vaig conèixer personalment a la Hispacon de Mataró el 97 i he llegit gairebé tot el que n'ha publicat Nova d'Edicions B). Però ja n'estava farta de seqüeles d'Ender i de llibres orientats a un públic cada vegada més infantil i sense cap mena de gràcia o d'orientació cap a la Ciència Ficció.
Quan vaig veure que Nova publicava Tractament Invasor, vaig estar temptada de no comprar-lo tampoc, però llegint la contraportada vaig veure que no estava ambientat a l'univers d'Ender i que potser podria donar-li una altra oportunitat a OSC. M'alegro d'haver-la donat… encara que no estic gaire segura que aquest llibre es pugui atribuir a OSC. M'explico:
Tal com indica el mateix OSC i com fa Miquel Barceló al seu pròleg, el llibre ha estat escrit per Aaron Johnston a partir d'una narració d'OSC publicada a Analog el 1976. Així que encara que els personatges són típics d'OSC, la resta del llibre no ho és.
No ens enganyem, el llibre està escrit per Aaron Joshnston no per OSC. Tot i que la mà d'OSC es deixa veure a l'argument i l'ambientació.
És o no és un llibre d'OSC? O és un llibre escrit a mitges com indiquen a la portada en mostrar els dos autors?… jo penso que no, que és una novel·la escrita per Aaron Joshnton (un guionista amic d'OSC), basant l'argument en una narració d'OSC, supervisat tot per OSC, i utilitzant el nom d'OSC per vendre més… però bé… això no treu que el llibre està bé, encara que per començar, a més de no ser OSC l'autor, tampoc no es tracta d'un llibre de Ciència Ficció encara que es publiqui a la col·lecció Nova d'Edicions B, sinó que és un Thriler Biolotecnològic, per més que Miquel Barceló vulgui justificar-ho al pròleg.
La trama ens narra la història de diversos personatges i uns misteriosos “curadors” que estan biològicament millorats. Aquests curadors disposen d'un virus que s'adapta a la genètica de l'individu per al qual ha estat creat, i permeten curar qualsevol malaltia genètica a la persona a qui l'inoculen. Així que en teoria, disposen de la cura per a un gran nombre de malalties fins avui mortals. El pitjor d'aquest virus és que durant uns dies és mortal per a la resta d'humans que estan a prop dels malalts, cosa que el fa extremadament perillós. I el pitjor dels curadors és que creuen en un nou culte religiós inventat pel seu líder, que els promet un “món feliç” i sobretot, més sa.
Cal agrair que tot i que hi ha un protagonista clar, tots els personatges es tracten amb profunditat i adquireixen la dimensió que aconsegueix que empatitzis amb uns i odiïs els altres. Això és una cosa que OSC sol fer bé als seus llibres i en aquest, segurament ha vetllat perquè així sigui també.
També veiem la mà d'OSC en els dilemes que els personatges es plantegen en temes com l'enginyeria genètica i l'evolució dels humans. Es tracta de saber si els virus que modifiquen el nostre genoma són o no són la resposta als nostres problemes, o sobre quines conseqüències pot tenir per a una societat el que s'investigui més sobre aquest camp, per tal de poder modificar la nostra espècie.
Aquí, com en altres coses, discrepo d'OSC i per tant la major part del llibre me l'he passat estant a favor dels mals. Per mi no hi ha dubte que en algun moment haurem de modificar el genoma humà i adaptar-lo al medi en què ens trobem a cada moment. Si no, la colonització de Mart o les llargues estades a l'espai no seran possibles… però ja sabem que les creences d'OSC li impedeixen acceptar això, així que el llibre acaba postulant en contra de la investigació en certs camps de l'enginyeria genètica i l'autor posa els virus que reparen l'ADN en mans d'un megalòman desequilibrat que vol conquerir el món, advertint-nos així, dels perills de disposar d'aquest tipus de tecnologia.
En general, el llibre està ben escrit, es deixa llegir bé, enganxa, té ritme i, en definitiva, és un llibre que et fa pensar. Així que el meu veredicte, sigui un llibre d'Orson Scott Card o sigui d'Aaron Joshnston, és que és 100% recomanable.
