Sobre la importància de la Cultura i tornar al Teatre

La importància de la Cultura i el Teatre

Avui he quedat amb uns amics per anar al teatre. Anem a veure “Oncle Vània”. Un drama de l'escriptor rus Anton Txekhov publicada el 1899.

No conec aquesta obra. Em sona el títol, però mai no l'he vist interpretada ni sé de què va. Sí que conec Txekhov, som vells amics. Antón Pavlovich Txekhov és un escriptor rus, enquadrat en els corrents literaris del realisme i el naturalisme. A mi el realisme no m'agrada especialment… però Txekhov és un gran mestre del relat curt i em ve de gust veure aquesta obra.

En pensar en Txékhov em ve al cap un recurs literari que genera spoilers cada vegada que el veig en una pantalla… “l'arma de Txekhov”. L'arma de Txekhov és un principi dramàtic que postula que cada element en una narració ha de ser necessari i irreemplaçable, o en cas contrari ha de ser eliminat.” Elimina tot el que no tingui rellevància en la història” indica Txekhov. Quan en una pel·lícula enfoquen un rifle penjat en una paret, pots apostar que aquest rifle formarà part de la trama en un moment o altre. Aquest és el principi de Txekhov o “l'arma de Txekhov”… un xivato creador de spoilers!

Em fa por anar al teatre, no pel COVID sinó per l'obra en si. Encara que sigui de Txekhov, les obres que trien els meus amics solen ser una mica rotllo… els hi van els clàssics i “l'art i l'assaig”. A mi m'agrada més anar al teatre a passar-m'ho bé. Igual que quan vaig al cinema o llegeixo un llibre… en el meu temps de lleure, em va l'evasió més que no pas la reflexió. No m'avergonyeix confessar-ho. De tota manera, tinc moltes ganes d'anar al teatre perquè fa temps que no hi anem. Des del fatídic 15 març 2020 en què va començar el confinament només hem anat una vegada. Ja toca tornar-hi.

Penso com els serveis culturals i creatius són fonamentals a la nostra societat. Em ve al cap un text de la Comissió de la Unió Europea, el Llibre Verd que utilitzo a classe, en què es convida les regions europees a “Alliberar el potencial de les indústries culturals i creatives” dels seus territoris. El text reflexiona sobre com la cultura és el cor del nostre teixit social, com dóna forma a les nostres identitats, aspiracions i relacions amb els altres i amb el món. La Cultura també dóna forma als llocs i els paisatges on vivim, els estils de vida que desenvolupem. El patrimoni, les arts visuals i escèniques, el cinema, la música, l'edició i el disseny de moda es manifesten amb força a la vida quotidiana i contribueixen al desenvolupament social i econòmic de la UE.

Vaig més contenta al Teatre pensant que participo en la recuperació del sector.

Entrem i comença la funció!

…És pesat estar tota l'obra amb la màscara posada. Però és millor que no me la tregui quan apaguin els llums (al cinema de vegades ho faig amb l'excusa de menjar crispetes), en aquest teatre no es compleixen les distàncies de seguretat. Estem tots amuntegats en una platea on les files estan massa juntes i els respatllers dels seients es claven a l'esquena. La vegada anterior era en una sala de Barcelona que sí que complia totes les normes… amb la doble vacuna ia aquesta altura de l'any, estem més relaxats ia més estic en una ciutat que de vegades sembla un poble.

Em ve a la ment l'article de La Vanguardia en què proposaven «anar al Teatre per combatre el COVID». L'autor afirmava que el teatre es pot convertir en una via d'escapament i millorar l'estat d'ànim de les persones. “Veure una obra de teatre ens fa pensar i reflexionar o simplement desconnectar de la realitat i gaudir d'una bona història. En acabar, estarem més disposats a parlar o comentar l'espectacle que hem vist.”

Potser La Vanguardia té raó… però quin rotllo d'obra és depriment! La ressenya que he llegit abans que tanquessin els llums ja pintava malament, l'autor de la mateixa indicava que aquesta obra és un drama que reflecteix “l'apocalipsi interior d'un grapat de destins humans: el tedi, la vida malbaratada, l'amor no correspost, el treball inacabat…” Vaja…

M'estic dormint… però no com m'adorno a l'Òpera… A l'Òpera la música és tan bonica que no puc fer més que tancar els ulls i deixar-me transportar als mons i les realitats que aquesta evoca. Inevitablement, i malgrat cantar en cors gran part de la meva vida i per tant adorar la música, caic rendida i dormo. És el que ha d'anar a l'òpera divendres a la nit. Ho accepto amb resignació. Però no, aquí avui al teatre la meva ment insisteix a desconnectar-se i vagar per la sala.

Els models de negoci culturals

Fixo la mirada a l'escenari i penso en els actors i com deuen haver patit durant el COVID. Què deuen haver fet durant el confinament? Quant de temps han estat sense feina? Hi ha ajudes específiques per a artistes? Com s'han de sentir en tornar a estar en un escenari i veure el públic? Recordo algunes de les entrevistes que he fet mentre recull dades per als meus articles acadèmics. No, els artistes (actors, fotògrafs, pintors, escultors, músics…) no han pogut adaptar els models de negoci. La majoria han hagut de buscar altres fonts d'ingressos o de viure dels seus estalvis. Molts fa més d'un any que no treballen. També els serveis culturals com teatres, sales de concerts i festivals s'han vist obligats a tancar les instal·lacions durant mesos i continuen agonitzant econòmicament per sobreviure. El sector Cultural ha patit tant com el Turístic, però sembla no rebre la mateixa atenció mediàtica… i la importància del teatre a la Cultura és innegable.

L'article de La Vanguardia indicava que el 97% dels actors i ballarins es van quedar sense ingressos per subsistir arran de la pandèmia, i que prop del 70% es van quedar sense feina. Torno a mirar els actors. Veig les persones, no els personatges de Txekhov. Penso en la recerca que estic fent per entendre millor l'adaptació dels models de negoci culturals. En la meva ment dibuixo el business model canvas de la companyia que està interpretant “Tío Vania”: proposta de valor, públic objectiu, canals de comercialització, partners, fonts d'ingressos, despeses… M'agradaria preguntar-los com estan. Si han pogut fer alguna cosa. Si van innovar d'alguna manera per poder seguir arribant al seu públic… Ara que m'hi fixo més, els veig feliços ficats al seu paper, encara que interpretin un drama.

La supervivència de la Cultura

Mantenir les empreses culturals en bon estat de salut i adaptades al nou entorn post-COVID és fonamental. Augmentar la seva resiliència davant de noves hostilitats ambientals és també de vital importància, no només per a la seva supervivència a llarg termini, sinó per a la de tota la societat en general. No és una frase buida, és una realitat en què crec fermament per això ja li he dedicat un any i mig de recerca, … i segueixo fent-ho. Aquí trobaràs el meu darrer article sobre això.

Mecachis, crec que m'he quedat adormida. La gent està aplaudint i s?aixeca. Hora de sortir i anar a sopar.

Fins a la propera!